dijous, 4 de setembre del 2008

FILIPENCS 1:27-2:18

La necessitat de mantenir-se en la fe

Després d’anunciar que els anirà a veure aviat, els passa a donar un seguit d’exhortacions que tenia al cor.

Calia que es mantinguessin ferms (1:27-30)
Tot i que estaven ferms, calia vigilar, com havia advertit als corintis: “el qui pensi que està ferm, que miri de no caure” (1Co 10:12). La vida cristiana és una vida de lluita per la fe, en la qual tots els membres de l’església local han d’estar unànimes: “unànimes lluitant junts per la fe de l’evangeli”.
És normal, doncs, que tinguessin adversaris, que als seus ulls es veien molt poderosos, però això no els havia espantar gens. La seva actuació era l’evidència de la seva perdició, així com el sofrir aquesta oposició era una evidència de la seva salvació. El sofrir per Crist era un privilegi del qual Pau gaudia en aquells moments a Roma empresonat, i del qual ells gaudien en la lluita que mantenien a Filips per la fe de l’Evangeli.

Calia continuar pensant el mateix (2:1-4)
Per les paraules de Pau, sembla que s’estava obrint una escletxa en la unanimitat dels filipencs per la pressió de la lluita i el sofriment per l’Evangeli. Tenint present això, Pau destaca la centralitat de Crist i de l’Esperit en l’experiència cristiana: amor, comunió, compassió, misericòrdia… I, fent-los recordar l’amor que li tenien, els demana que completin el seu goig tancant l’escletxa que s’havia obert en la unanimitat: “penseu el mateix, tenint el mateix amor, unànimes, pensant una mateixa cosa”.
Aquest fet l’exemplifica més tard, al capítol 4, en l’exhortació que fa a Evòdia i Síntica, dues obreres cristianes de Filips (4:2).

L’exemple de Crist (2:5-11)
Pau no deixa de parlar de Crist al llarg de tota l’epístola, ja sigui d’una manera directa, com aquí, o indirecta. Crist és sempre el model perfecte, el centre d’atenció i devoció de tot cristià: la seva persona i la seva obra.
En aquests versicles, Pau fa una exposició doctrinal profunda, i és que la doctrina és fonamental. Amb tot, la doctrina sempre l’hem de considerar tenint present les seves implicacions pràctiques, com veiem que ell fa aquí, perquè la sana doctrina ha de fer-nos portar vides santes.
Crist-Jesús era el model per entendre com havien de “pensar”, i la consideració atenta i reverent de la seva vinguda redemptora els havia de deixar això claríssim. La primera referència parla de com Crist-Jesús pensà “essent en forma de Déu” per esdevenir “semblant als homes”, per encarnar-se. La segona, parla com va haver de mantenir aquella manera de pensar “en la semblança exterior com a home”, per humiliar-se “a si mateix esdevenint obedient fins a la mort, i mort de creu”, morint per nosaltres en la creu del Calvari.
El camí d’humiliació que Crist-Jesús va recórrer, que el va portar a la mort redemptora, és el mateix camí que després el va tornar a la presència del Pare amb la seva humanitat glorificada, on “el va exalçar altíssimament i li va concedir un nom que és per damunt de tot altre nom”, ara i per l’eternitat.
Cal desenvolupar la pròpia salvació (2:12-18)
L’única manera de mantenir-se és anar cap a endavant, ja que la vida cristiana no és pas una realitat estàtica, sinó una realitat en constant moviment i renovació. Per això Pau mana als filipencs que s’ocupin en desenvolupar la seva salvació, cadascú de manera particular, i tots junts col·lectivament. Déu és el que fa tant el voler com l’obrar, però ells havien de deixar que el Senyor portés a terme els objectius de la salvació en la seva vida per ser llum en el món.