dijous, 4 de setembre del 2008

GÀLATES 5 I 6

Sobre la llibertat cristiana

Introducció a la llibertat cristiana (5:1)
L’analogia d’Agar i Sara, presentada en el capítol anterior, introdueix el tema de la llibertat cristiana, ja que acaba el capítol dient als germans que eren fills “de la lliure”. Ara afirma que Crist ens va fer lliures, ja que ens “va redimir de la maledicció de la llei” (3:13), i que ens hem de mantenir ferms en aquesta llibertat. La nostra vinculació amb el Crist assegura que ens mantinguem en l’autèntica llibertat. Que visquem com a lliures espiritualment o sota el jou de l’esclavitud es responsabilitat nostra. Les instruccions de Pau són ben clares: “Manteniu-vos… ferms” i “no sigueu oprimits novament”; i demanen respostes també ben clares.

Un perill a per la llibertat cristiana (5:2-12)
El perill era real i greu, ja que la conducta externa podia ser l’evidència que alguns d’ells no s’havien apropiat de l’obra redemptora de Crist. Circumcidar-se, en aquelles circumstàncies, equivalia a rebutjar els beneficis del Crist, estar separat del Crist i haver caigut de la gràcia. La raó era clara, ja que volia dir que havien optat per justificar-se en la llei.
En oposició als judaïtzants, els cristians tenien la seva esperança en la justícia per la fe, la circumcisió no tenia cap força, sinó la fe obrant a través de l’amor.
La situació a Galàcia era clara, els creients havien estat corrent la cursa cristiana bé, quan uns nouvinguts els havia posat destorbs en la seva cursa, però Pau tenia confiança en ells en el Senyor. No havien vigilat, no havien observat la doctrina de la separació, i ara tenien el mal entre ells; els judaïtzants, tot i ser pocs, havien tingut llibertat per actuar com aquella mica de llevat que fermenta tota la massa; però no quedarien sense judici de part del Senyor (vv. 10, 12).

L’Esperit Sant i la llibertat cristiana (5:13-26)
Crist ha fet lliures els creients, i ens ha cridat a viure en aquesta llibertat. Un perill eren els judaïtzants, que els volien fer viure oprimits novament sota el jou d’esclavitud; però també n’hi havia un altre, malentendre la llibertat cristiana i transformar-la en llibertinatge, donant ocasió per a la carn. La llibertat cristiana implica llibertat per servir els altres, servint el Senyor; per servir els altres per amor i no per obligació, no per viure per a un mateix. En última instància, la llei havia estat sintetitzada, a més del fet d’estimar Déu sobre totes les coses, amb estimar el proïsme com a un mateix (v. 14 comp. Lv 19:18).
Les doctrines equivocades mai no poden produir vides santes, i això s’estava fent evident entre les esglésies de Galàcia. L’enfrontament entre els gàlates era tan greu, que Pau el descriu amb les paraules: mossegar-se, devorar-se i consumir-se. Per aquell camí, la seva pròpia carnalitat, i no l’heterodòxia, faria que el Senyor tragués el portallàntia del testimoni en aquella regió (Ap 2:5).
La llibertat que Crist els havia donat, i que ells havien de mantenir fermament, implicava caminar en l’Esperit per així no satisfer el desig de la carn (v. 16). No havien d’oblidar que l’Esperit i la carn estaven en total oposició, i que l’evidència que no estaven sota la Llei era ser guiats per l’Esperit.
Però Pau vol deixar clar de què està parlant. És evident quines són les obres de la carn: adulteri, fornicació, impuresa, lascívia, idolatria, bruixeria, enemistats, baralles, gelosies, ires, rivalitats, divisions, partits, enveges, homicidis, embriagueses, golafreries… són algunes d’elles, tot i que el detall no les esgota, com ho veiem per les paraules “i les coses semblants a aquestes” (vv. 19-21). És la manera d’actuar dels homes incrèduls, i si algú d’ells viu d’aquesta manera està evidenciant que no és un redimit.
Però aquells que tenen l’Esperit en ells, els veritables redimits, evidencien d’alguna manera el seu fruit en les seves vides. El fruit de l’Esperit és un de sol, tot i que té moltes facetes, com les pedres precioses, i amb el temps es fa més gran i és més bo. Aquest fruit inclou amor, goig, pau, longanimitat, benignitat, bondat, fe, mansuetud i temprança (vv. 22-24).
Ser cristià, ser del Crist, implica necessàriament haver crucificat la carn amb les seves passions i desitjos. Aquesta és una realitat interior, que ha de manifestar-se en una conducta cristiana: “caminem també en l’Esperit”.

Com fe ús de la llibertat cristiana entre els germans (6:1-10)
En l’aplicació de la disciplina (vv. 1-5). Pau descriu com cal actuar davant d’un germà que ha comès un acte de pecat, no un que viu en pecat. En primer lloc indica que tota actuació vers un germà que ha pecat té com a objectiu “restablir-lo” a la comunió amb Déu i amb l’assemblea, aquest és l’objectiu de la veritable disciplina eclesiàstica. Per actuar adientment cal ser “espiritual”, que pel context vol dir caminar en l’Esperit, sense pecat i sota la guia de l’Esperit. Emfasitza específicament un dels aspectes del fruit de l’Esperit: “esperit de mansuetud”, encara que en menciona uns altres al dir que s’ha de fer sense supèrbia, vigilant-se a un mateix per no actuar igual. Els germans estan per ajudar-se, per compartir les càrregues, i no per enfonsar l’altre.
Pel que fa a aquells que ens ensenyen la Paraula (v. 6). Els obrers cristians no han de demanar res per portar a terme la seva tasca, però aquells que es beneficien del seu treball tenen l’obligació davant del Senyor de fer-los participants dels seus béns. El text parla específicament d’ajudar-los econòmicament, però no exclou el reconeixement dels beneficis espirituals rebuts, d’interessar-se per ells i d’ajudar-los en pregària. D’això som responsables davant Déu (vv. 7-8).
Fent bé a tothom (vv. 9-10). Som lliures per fer el bé a tothom, però ens hem d’interessar en primer lloc pels qui són de la família de la fe. En les nostres prioritats cal que hi hagi ajudar els germans, i si podem també els que no són creients.