divendres, 13 de febrer de 2009

EFESIS 1:3-3:21

La part d'adoració i intercessió (1:3-3:21)


Una benedicció, lloança a Déu, en la seva unitat i en la seva diversitat personal (1:3-23)
Pau fa servir un mot, “eulogetós”, que sempre es fa servir referint-se a Déu. Tres vegades el trobem utilitzat com Pau ho fa aquí al Nou Testament: per Zacaries (Lc 1:68), per Pere (1Pe 1:3) i pel mateix Pau als corintis (2Co 1:3). Unes altres tres vegades, es fa servir per indicar que Déu és digne de lloança (Rm 1:25; 9:5; 2Co 11:31). I un cop més, es fa servir com a nom propi de Déu (Mc 14:61).
I és que Pau comença la seva epístola transcrivint la seva lloança a Déu, per tot allò que ha fet a favor dels redimits, individualment i col·lectivament, fent servir la primera persona del plural: nosaltres.
La primera benedicció l’adreça a Déu, en la persona del Pare (1:3-6). Ja que ell ens ha beneït amb tota benedicció espiritual (v. 3), ens va elegir per ser sants i irreprensibles (v.4) i ens va predestinar per ser adoptats com a fills (v. 5). El propòsit principal de l’obra de Déu Pare a favor nostre ha estat perquè fóssim per a la lloança de la glòria de la seva gràcia (v. 6).
La segona benedicció l’adreça a Déu, en la persona de l’Estimat (1:7-12). Ja que en ell tenim la redempció i la remissió de les ofenses per gràcia (vv. 7-8), ens ha fet conèixer el misteri de la seva voluntat (vv. 9-10) i ens ha fet possessió seva (v. 11a). Tot això amb el propòsit que siguem per a la lloança de la seva glòria (v. 12).
La tercera benedicció l’adreça a Déu, en la persona de l’Esperit Sant (vv. 13-14). Ja que ell ens ha estat donat com a segell, per haver escoltat i cregut la Paraula de la veritat, l’Evangeli (v. 13), i és les arres de la nostra herència, la redempció (v. 14a). El propòsit principal de tot això ha estat que siguem per a la lloança de la seva glòria (v. 14).
L’obra de Déu en nosaltres l’ha obrat Déu Pare i Fill i Esperit Sant; és una obra única, però amb diferents aspectes, que ens ha de portar a viure en lloança permanent.

De la lloança a l’acció de gràcies intercessora (1:15-21)
Seguint els ensenyaments que el Senyor Jesús va donar als seus deixebles sobre la pregària (Mt 6:9; Lc 11:2), primer cal lloar Déu, abans de començar a demanar-li. Pau fa el mateix aquí, en primer lloc lloa Déu, i després intercedeix.
El mot que fa servir, “eukhàriston”, indica reconeixement. Sovint Pau diu als germans que dóna gràcies a Déu per ells (Rm 1:8; 1Co 1:4; Fi 1:3; Col 1:3; 1Te 1:2; 2Te 1:3; Flm 1:4). Aquí també ho fa, d’una manera que sembla indicar el que dèiem abans, que l’abast de la carta sembla que anava més enllà del grup inicial que Pau va deixar establert, i això d’una manera acurada, com a Església en aquella ciutat. Uns altres l’havien informat de la fe i del seu amor d’ells, i això fa que Pau: a) doni gràcies a Déu per l’obra de gràcia en els efesis, així com per llur creixement; b) intercedeixi per ells, perquè Déu els doni esperit de saviesa i de revelació en el coneixement de Crist, i també il·luminació per conèixer l’esperança de la seva vida, la riquesa de glòria de la seva herència en el sants, i la super abundant grandesa del seu poder envers els creients.

La primera figura de l’Església (1:22-23)
Enmig de la seva pregària intercessora, Pau descriu l’Església com el Cos de Crist. Arriba a aquesta presentació després d'explicar com Déu va “operar” en el Crist redemptor un cop acabà la seva obra: ressuscitant-lo, i glorificant-lo a la seva dreta als cels per sempre.
El Crist glorificat als cels ha estat donat pel Pare com a cap “sobre totes les coses” a l’Església, como un tot en el sentit Universal geogràficament i temporalment (des de la Pentecosta fins a la seva vinguda per ella). Però si Crist és el cap de l’Església, ella és el seu cos, descrivint una vinculació i dependència vital. Ella té “la plenitud d’aquell que ho omple tot en tots”. Els peus de Crist, sota el que el Pare va sotmetre totes les coses, són els peus de l’Església, que en i per la seva vinculació al Crist gaudeix d’una posició i privilegi mai pensants.
Aquesta no és una experiència personal, com el que fins ara hem considerat, és col·lectiva, i no la podem gaudir pràcticament fora de la nostra comunió amb el Cos de Crist. El Cos de Crist no és una estructura humana organitzativa, és una realitat espiritual que cada Església local ha de manifestar.

L’obra de Déu en nosaltres com a morts en les ofenses i pecats (2:1-10)
Pau descriu la condició dels efesis creients, abans de creure l’Evangeli, amb tres verbs: ésser, caminar i viure. “Éreu” indica la condició espiritual en què es troben aquells que encara gaudeixen de vida física en aquesta terra, sense gaudir d’una vida de comunió amb Déu, degut a les ofenses i pecats comesos contra ell. Per això pot dir-los que, tot hi ésser morts, “caminaven”, es comportaven d’acord amb els paràmetres d’aquest món sota del pecat i del diable, el príncep de la potestat de l’aire. I que es movien impulsats per desitjos carnals. Tot això els feia que estiguessin mort i sota.la ira de Déu
Però la misericòrdia i l’amor de Déu, manifestats en la persona del Crist, en gràcia i per mitjà de la fe en ell, els va donar una nova vida, els va ressuscitar i els va glorificar: com a testimoni de la gràcia i de la bondat divina. Havien esdevingut una nova creació divina per caminar i viure d’acord a la voluntat de Déu.

L’obra de Déu en nosaltres com a gentils (2:11-3:13)
Després, Pau els parla de la lamentable condició que tenien com a gentils, com aquells que no formaven part del poble de Déu: sense Redemptor, sense formar part del poble de Déu, sense ser beneficiaris de les seves promeses, sense esperança i sense Déu en el món. Una condició certament tràgica.
Però, per la sang del Crist, havien estat apropats a totes aquestes benediccions. En ell, els dos pobles havien estat fets un de sol, enderrocat el mur de separació que hi havia. En la seva carn, havia abolit l’enemistat, per fer un nou home del jueu i del gentil. En el seu cos, els havia reconciliat per mitjà de la creu. Això que va fer, li va permetre anunciar la pau, i l’obertura de l’accés al Pare en ell, i en un sol Esperit.
Després d’aquesta descripció, afirmant que tots els creients són “conciutadans amb els sants i familiars de Déu”, introdueix la figura de l’Església com un edifici, en concret com un temple sant en “creixement”, dedicat a ser habitació de Déu en l’Esperit.
Pau ja ha fet servir els mots “misteri” i “administració” abans, per parlar del “misteri de la voluntat de Déu” i de “l’administració de la plenitud dels temps”; i ara els torna a fer servir per parlar del “misteri de Crist” i de “l’administració de la gràcia de Déu”.
Tot i que són dos misteris i administracions relacionats, no són els mateixos. El “misteri de la seva voluntat” i “l’administració de la plenitud dels temps”, ens projecten cap al Mil·lenari, quan el Crist es manifestarà sobre la terra com a centre i sobirà. Però, fins que arriba aquell moment, el “misteri del Crist” es revela amb tota la seva intensitat en “l’administració de la gràcia de Déu”, el període que abasta des de la Pentecosta fins a la vinguda del Senyor pels seus abans de la Tribulació.
En concret, el “misteri del Crist” és que els gentils són cohereus i membres del mateix cos i coparticipants de la seva promesa en el Crist per mitjà del Evangeli amb els jueus (3:6). Els apòstols i els profetes havien rebut la revelació clara d’aquesta veritat, que fins aleshores era una ombra a l’Antic Testament. Pau havia estat escollit per Déu com a ministre d’aquest misteri per a tots, i particularment per als gentils; a fi que l’Església el fes conèixer als principats i a les potestats en els àmbits celestials.

Pregant per... (3:13-21)
Tot això porta novament a Pau ha aixecar una nova pregària intercessora a favor dels receptors de l’epístola, davant la possibilitat que els germans es descoratgessin davant les tribulacions de Pau per ells. Pau no demana a Déu coses impossibles, ni res que no sigui d’acord a la seva voluntat, li demana que obri d’acord al seu caràcter a favor dels creients. En primer lloc demana a Déu que els doni “de ser enfortits amb poder en l’home interior per mitjà del seu Esperit” (3:16). En segon lloc, que “el Crist habiti per la fe” en els seus cors, perquè siguin capaços de comprendre col·lectivament les dimensions de l’amor de Crist. Ell és conscient que no demana un impossible a Déu, que pot donar-los molt més del que li demana, per això el glorifica per la resposta, un cop acaba de fer la petició.